Fa uns dies, sopava amb tres amics que feia temps que no xerràvem. Tots tres tenim una edat similar, entre 34 i 35 anys, i en un moment donat, comentant una anecdota d'aquelles que s'expliquen a cada trobada, algú va dir que ja en feia 20 anys d'aquell fet. Es va fer el silenci durant uns segons, trencat per la frase: "Ostres, m'acabo de fer vell de cop", resposta seguida d'una riallada comunitària i per un canvi de tema, força oportú en aquell instantper altra banda. (Segueix)

El darrer parell d'exemples que demostren que els espanyols tenen més clar que nosaltres que no formem part d'Espanya, són aquests: (Segueix)

Aquesta oferta de feina estava en el suro d'un supermercat de la Bisbal d'Empordà. Mai abans uns punts suspensius m'havien sorprès tant. A quina feina es deu referir?

Fa poc un amic/conegut/... em parlava d'un grup anomenat The Hormonauts. "Són uns italians que es dediquen a fer rockabillie, estic segur que t'agradaran", em deia de forma poc objectiva doncs confessava que eren la seva banda preferida. Els conceptes rockabillie + grup italià em van fer venir mal de panxa en un primer moment, però tenia raó el punyetero, de moment el poquet que he escoltat d'ells m'agrada i per variar m'he enganxat a una cançó: una versió de la mítica "Staying Alive". Si s'apropen pel Festival de Psicobillie de Pineda (abans a Calella) un altre cop (van venir pel 2003) us asseguro que no me'ls penso perdre, fan pinta de ser molt divertits. (Segueix)

Just eren les tres i catorze minuts de la matinada que entrava al cotxe per tornar a casa.  Abans de posar la clau al contacte, vaig parar-me a ordenar un moment quatre pensaments que no em deixaven pensar. (Segueix)

                 El temps només és una mena de somni. Si no fos així, ho destruiria tot i ho tornaria a crear a cada dècima de segon. Però el temps no destrueix res. Senzillament, passem, ens empeny, al llarg de la vida per un immens cercle on ens trobem.

                                         Alan Conway - (El temps i els Conway de J.B.Priestley)

(conversa telefònica)

Roger: Papa, el metge m'ha punxat el braç i no he plorat.

Jo: Apa, molt bé! Que valent que ets!  A mi també m'han punxat.

Roger: Has plorat? 

Jo: No rei, jo tampoc he plorat.

Roger: Perquè t'han punxat?

Jo: Per treure'm una mica de sang, mirar que estigui tot bé i així saber que estic bo.

Roger: Ah. Li dono el telèfon a la mama, adeu Papa!

Jo: Adeu, un petó. 

(...) 

Eren quarts de vuit del vespre, anava direcció Tordera per la carretera d'Hostalric, en passar pel costat d'una fàbrica, una flaire perillosament agradable va començar a envair l'habitacle del meu cotxe.