Degué ser més o menys en aquests mateixos paratges, en el curs d’un dels meus primers viatges, que vaig fer un descobriment. En un moment determinat, les coses del món exterior es presentaren davant els meus ulls amb una netedat, amb una perfecció sorprenent, exacerbada. [...] L’aire tenia una puresa turgent, estirada. La llum el travessava com si fos un diamant d’aigües claríssimes. El cel era d’una blavor en activitat, invadent, alguna cosa més que un èxtasi passiu de blau: era un blau penetrant. El mar era d’un cobalt dens, sòlid, pesant. Els escumaralls lluents de les onades haurien pogut dibuixar-se amb una precisió microgràfica. L’oscil·lació del mar en el trencall de la costa, entrant i sortint per les anfractuositats, pujant i baixant pels mur minerals, venia assenyalada amb una exactitud meravellosa, obsessionant. Els colors eren unilaterals, violents, directes: la intensitat dels roigs de la mineralogia, el carmí diluït de les petites platges, la grogor d’espart dels vessants ressecats, les argiles vermelles, la grisor més grassa de les estretes fondalades, tenien una presència d’una vivacitat excepcional. Quan, en la llunyania, apareixia la taca blanca d’una casa o d’una paret emblanquinada, es produïa com una explosió lumínica, com una flama radiant. Si sobre el cel es destacava una silueta, el perfil es presentava tan perfectament dibuixat, el seu contorn era tan estricte i pur, que més que una cosa sumada al paisatge semblava una fantasia sobreposada. Tot tenia –el perfil d’una roca, l’arabesc d’una muntanya, la voluta d’una onada- una presència tan personal, un contorn tan propi, un tallat tan precís, que les coses, més que fondre’s amb el seu món immediat, semblaven tenir el do de separar-se’n. Venint d’Europa –que és el continent de la matisació, de l’esfumatura integrativa i de la mútua funcionalitat- aquest espinguet personal i retallat que fan les coses de Grècia és impressionant.

Us passeu la mà pels ulls. La sorpresa té una singularitat. Aquesta llum exasperada i fixa sobre la qual es manifesta una naturalesa aturada en el moment de la seva màxima decisió produeix una impressió de xoc. Què és això? Com que és molt difícil que, pel fet de trobar-vos a Grècia, la força dels vostres ulls s’hagi reforçat, heu d’arribar simplement a la conclusió que les coses, en aquest país, es presenten d’aquesta manera –que això és Grècia, en una paraula. 

  Josep Pla, Les escales de Llevant

No es pot dir que la lectura d’aquest text em fes recordar aquelles dues visions que, de fet, em venen sovint a la memòria: una pera i la meva mà. En efecte, he pensat força vegades en la pera, en la meva mà, tal com les vaig veure a Grècia fa més de quinze anys, encara que mai no havia pensat que l’anàlisi d’aquells dos fets puntuals pogués enfocar-se d’una manera tan radicalment “física”. No es que cregui ara, després de llegir el text d’en Pla, que la nitidesa de la forma i la intensitat del color verd de la pera que anava a queixalar, en aquella platja de Paros de corba tèbia i de nom tan poc hel·lènic com Golden Beach, es degués únicament a una llum màgica o a una transparència gairebé sobrenatural o matemàticament absoluta de l’aire; penso encara, com en els darrers quinze anys, que de la mateixa manera que el mestral o la tramuntana, o qualsevol altre vent de buf higiènic, neteja l’atmosfera allà on passa i escurça les distàncies entre l’esguard i allò que mirem, les tres setmanes que duia a Grècia havien anat escombrant de mica en mica les embolicades capes de pensaments, generalment estèrils i distorsionadors, que solc posar entre el meu cervell i el món que percebo.  

Crec que no hi ha dubte que aquell terbolí mental s’havia anat frenant, però fins ara atribuïa de forma exclusiva la puixant brillantor de la pera, el dibuix finament cisellat i la calidesa torrada de la meva mà a aquell meu nou estat, tan malauradament inèdit, i no havia pensat, ebri per la inèrcia habitual de fer girar tots els fenòmens en l’òrbita del meu jo, que hi pogués haver raons merament objectives, físiques, que expliquessin aquella proximitat tan íntima amb els objectes observats. No es pot dir que l’expressió “la llum de Grècia” em fos desconeguda. L’amic Eduard l’havia repetida força vegades, però jo sempre m’havia explicat el seu èmfasi i la seva insistència pensant en una càrrega de subjectivitat a compte del record d’un viatge que havia fet temps abans; en definitiva, la “llum de Grècia” de l’Eduard era per a mi la resplendor, incrementada amb el pas del temps, d’una feliç experiència anterior, i no la descripció d’una diafanitat real de l’aire.  

En qualsevol d’aquells dos moments, separats l’un de l’altre per vint-i-quatre o quaranta-vuit hores, la visió va ser intensíssima però efímera: sense adonar-me, de seguida estava substituint l’experiència directa i radicalment present per la reflexió, per l’anàlisi d’aquesta pròpia intensitat i d’aquesta fugacitat i, suposo que en mil·lèsimes de segon (segons els paràmetres de funcionament del cervell, que imagino capaç de bastir un concepte complex en un temps ínfim), havia establert ja tota una fenomenologia sobre com havia percebut, sentit i viscut l’experiència segons el marc de la meva manera habitual de percebre, sentir i viure experiències.  

El campanar de Saint-Hilaire era el que donava a totes les ocupacions, a totes les hores, a tots els punts de vista de la vila la seva figura, el seu coronament, la seva consagració. De la meva habitació estant, jo no podia percebre sinó la seva base, que havien recobert amb pissarres; però quan el diumenge, en un càlid matí d’estiu, les veia que flamejaven com un sol negre, em deia: “Déu meu! Les nou! Ja cal que em prepari per anar a missa si abans vull tenir temps d’anar a fer un petó a la tieta Léonie”, i sabia exactament el color que tenien el sol a la plaça, la calor i la pols del mercat, l’ombra que feia el tendal de la botiga on la mare entraria potser abans de missa tot penetrant en una olor de tela crua, per comprar algun mocador que el propietari li faria ensenyar, tot reviscolant-se mentre es preparava per tancar, tornant de la rebotiga on s’havia posat la jaqueta del diumenge i ensabonat-se les mans que, cada cinc minuts, i fins i tot en les circumstàncies més malenconioses, tenia l’habitud de fregar-se l’una amb l’altra amb aire emprenedor, galant i triomfador.

            Quan després de missa entràvem a dir-li a en Théodore que ens portés un brioix més gran que els de sempre perquè els nostres cosins havien aprofitat que feia bo per venir a dinar amb nosaltres des de Thiberzy, teníem al davant el campanar que, daurat i cuit com un brioix beneït i més gran, amb escates i gotetes gomoses de sol, clavava la seva punta agusada en el cel blau. I al vespre, quan tornava de passeig i pensava en el moment en què caldria dir bona nit a la meva mare i no tornar-la a veure, era, en canvi, tan suau en el dia que finia, que semblava que l’haguessin dipositat i enfonsat com un coixí de vellut bru sobre el cel pàl·lid que havia cedit sota la seva pressió, s’havia enfonsat lleugerament per fer-li lloc i refluïa en els seus marges; i els crits dels ocells que giraven entorn seu semblaven augmentar el seu silenci, elevar encara més la seva fletxa i prestar-li un no sé què d’inefable.

            Fins i tot quan havíem d’anar a comprar darrere l’església, des d’on no la vèiem, tot semblava ordenat en relació amb el campanar que sorgia aquí i allà entre les cases, potser més emocionant encara quan apareixia així sense l’església. I certament, n’hi ha molts d’altres que són més bonics vistos d’aquesta manera, i en el meu record tinc imatges de campanars que depassen les teulades, amb un caràcter artístic diferent que les que composaven els tristos carrers de Combray. No oblidaré mai, en una curiosa vila de Normandia propera a Balbec, dos encantadors palauets del segle xviii, que per moltes raons em són cars i venerables, i entre els quals, quan la miraves des del bell jardí que baixa de les escales cap a la riba, es llença la fletxa gòtica d’una església oculta darrere d’ells, com si volgués acabar, coronar les seves façanes, però d’una matèria tan diferent, tan preciosa, tan anellada, tan rosa, tan envernissada, que es veia ben bé que no en formava part, talment com dos bells còdols units, entre els quals ha quedat presa a la platja la fletxa purpúria i dentada d’una petxina en forma d’ús i glacejada d’esmalt. Fins i tot a París, en un dels barris més lletjos de la ciutat, conec una finestra des d’on es veu, després d’un primer, d’un segon i fins d’un tercer pla fet pels teulats amuntegats de diversos carrers, una campana violeta, de vegades rogenca, a voltes també, en algunes de les “proves” més nobles que n’extrau l’atmosfera, d’un negre decantat de cendres, que no és sinó la cúpula de Saint-Augustin i que dóna a aquesta vista de París el caràcter de certes vistes de Roma pintades per Piranesi. Però en cap d’aquests gravats, per molt de gust que la meva memòria hagués posat en executar-los, no hi va poder posar el que jo havia perdut des de feia temps, el sentiment que ens fa no pas considerar una cosa com un espectacle, sinó creure-hi com en un ésser sense equivalent, cap d’ells no té sota la seva dependència tota una part profunda de la meva vida, com ho fa el record d’aquests aspectes del campanar de Combray en els carrers de darrere l’església. Tant si el vèiem a les cinc, quan anàvem a correus a buscar les cartes, a poques cases d’on érem, a l’esquerra, alçant bruscament amb un cim aïllat la silueta dels teulats; com si, al contrari, volíem entrar a preguntar què feia de bo la senyora Sazerat i seguíem amb els ulls aquella línia que ara tornava a ser baixa després del descens de l’altre vessant, sabent que caldria tombar pel segon carrer després del campanar; o com si, quan anàvem més lluny, cap a l’estació, i el vèiem obliquament, mostrant de perfil arestes i superfícies noves com un sòlid sorprès en un moment desconegut de la seva revolució; o, des de la riba del Vivonne, amb l’absis musculosament recollit i realçat per la perspectiva que semblava brollar de l’esforç que feia el campanar per llençar la seva fletxa al cor del cel: sempre calia tornar cap a ell, sempre era ell que ho dominava tot, comminant les cases amb un pinacle inesperat, alçat davant meu com el dit de Déu, el cos del qual hagués estat amagat en la multitud dels humans sense que per això jo l’arribés a confondre amb aquesta. I encara avui, si en una gran ciutat de províncies o en un barri de París que conec malament, un vianant que m’ha indicat el camí correcte em mostra en la llunyania, com a punt de referència, una torre d’hospital, un campanar de convent que aixeca la punta de la seva còfia eclesiàstica en la cantonada d’un carrer que he de seguir, per poc que la meva memòria pugui obscurament trobar-li algun tret de ressemblança amb la figura tan cara i desapareguda, el vianant, si mai es girés per assegurar-se que no em perdo, podria veure tot sorprès que, oblidant el passeig emprès o l’encàrrec obligat, em quedo allà, davant del campanar, durant hores, immòbil, mirant de recordar, sentint al fons de mi unes terres reconquerides a l’oblit que s’eixuguen i tornen a prendre forma; i aleshores, sens dubte, i més ansiosament que abans quan li demanava que m’indiqués, busco encara el meu camí, giro un carrer... però tot plegat dins del meu cor...

Marcel Proust, Combray

De l’absis de l’església de Combray se’n pot parlar realment? Era tan tosc, tan mancat de bellesa artística i fins i tot d’inspiració religiosa... Des de fora, com que l’encreuament de carrers al qual donava era en un nivell més baix, el seu mur tosc s’elevava a partir d’un basament de còdols sense treballar, eriçats de palets, i que no tenia res que fos particularment eclesiàstic; els vitralls semblaven col·locats a una alçada excessiva, i el conjunt tenia un aspecte més de mur de presó que d’església. I certament, més tard, quan recordava tots els absis gloriosos que havia vist, mai no m’hauria vingut al cap de comparar-los amb l’absis de Combray. Només un dia, en tombar per un carrer provincià, vaig percebre, davant d’un encreuament de tres carrerons, un mur rude i sobrealçat, amb vidrieres obertes a dalt de tot i que oferia el mateix aspecte asimètric que l’absis de Combray. Aleshores no vaig demanar-me, com a Chartres o a Reims, amb quina potència s’hi expressava el sentiment religiós, sinó que involuntàriament vaig cridar: “L’Església!”

            L’església! Familiar; mitgera, al carrer de Saint-Hilaire, on hi havia la seva porta nord, de les seves dues veïnes, la farmàcia del senyor Rapin i la casa de la senyora Loiseau, a les quals tocava sense cap separació; simple ciutadana de Combray que hauria pogut tenir el seu número en el carrer si els carrers de Combray haguessin tingut números, i on semblava que el carter s’hauria pogut aturar al matí quan feia la seva ronda, abans d’entrar a casa de la senyora Loiseau i sortint de casa del senyor Rapin, tot i que entre ella i el que no era ella hi havia tanmateix una demarcació que el meu esperit no va arribar mai a franquejar. Encara que la senyora Loiseau tenia fúcsies a la seva finestra, que tenien el mal costum de deixar que les seves branques correguessin sempre arreu de qualsevol manera, i les flors de les quals no tenien res més urgent a fer, quan eren prou grans, que anar a refrescar les seves galtes violetes i congestionades contra l’ombrívola façana de l’església, no per això les fúcsies esdevenien sagrades per a mi; si els meus ulls no percebien cap interval entre les flors i la pedra ennegrida sobre la qual es recolzaven, el meu esperit hi distingia un abisme.

            El campanar de Saint-Hilaire es reconeixia de ben lluny, inscrivint la seva figura inoblidable a l’horitzó en el qual Combray encara no apareixia; quan des del tren que, la setmana de Pasqua, ens duia des de París, el meu pare l’albirava, recorrent un darrere l’altre tots els solcs del cel i fent girar en totes les direccions el seu petit gall de ferro, ens deia: “Vinga, agafeu les flassades que ja hem arribat.” I en una de les passejades més grans que fèiem des de Combray, hi havia un indret on el camí tot estret desembocava de sobte en un immens altiplà tancat a l’horitzó per uns boscos retallats, superats només per la fina punta del campanar de Saint-Hilaire, però tan prim, tan rosa, que semblava amb prou feines ratllat sobre el cel per una ungla que hagués volgut donar a aquest paisatge, a aquest quadre tot ell de natura, aquesta petita marca d’art, aquesta única indicació humana. Quan hom s’acostava i podia percebre la resta de la torre quadrada i mig derruïda que subsistia menys alta al costat seu, quedava sorprès sobretot pel to rogenc i ombriu de les pedres; i, en els matins bromosos de la tardor, semblava, elevant-se per sobre del violeta tempestuós dels ceps, una ruïna de porpra gairebé del color de la vinya verge.

            Sovint, quan tornàvem, la meva àvia em feia aturar a la plaça per mirar-lo. Des de les finestres de la seva torre, posades de dues en dues les unes a sobre les altres, amb aquesta justa i original proporció en les distàncies que atorga bellesa i dignitat no només als rostres humans, deixava anar, deixava caure, a intervals regulars, bandades de corbs que, durant un moment, giravoltaven tot cridant, com si les velles pedres que els deixaven saltironejar sense veure’ls, esdevingudes de cop i volta inhabitables i desprenent un principi d’agitació infinita, els haguessin colpejat i fet fora. Tot seguit, després de ratllar en totes les direccions el vellut violeta de l’aire del vespre, bruscament calmats, tornaven a absorbir-se en la torre, que de nefasta havia esdevingut propícia, alguns plantats ça i enllà, immòbils en aparença, però potser atrapant algun insecte, en la punta d’un pinacle, com una gavina aturada amb la quietud d’un pescador en la cresta d’una onada. Sense saber gaire per què, la meva àvia trobava en el campanar de Saint-Hilaire aquella absència de vulgaritat, de pretensió, de mesquinesa, que feia que li agradessin i cregués riques d’una influència benèfica la natura, quan la mà de l’home no l’havia empetitit, com feia el jardiner de la meva tieta àvia, i les obres de geni. I sens dubte, qualsevol part de l’església que es percebia la distingia de qualsevol altre edifici mitjançant una mena de pensament que hi era infús, però era en el campanar on semblava prendre consciència d’ella mateixa, afirmar una existència individual i responsable. Era ell qui parlava per ella. Crec sobretot que, d’una manera confusa, la meva àvia trobava en el campanar de Combray allò que apreciava més que res al món, la naturalitat i la distinció. Ignorant pel que feia a arquitectura, deia: “Fills meus, mofeu-vos de mi si voleu, potser no és bonic segons les regles, però la seva vella i estranya silueta m’agrada. Estic segura que si el campanar toqués el piano, no tocaria sec”. I tot mirant-lo, tot seguint amb els ulls la dolça tensió, la inclinació fervent de les seves formes en declivi que s’atansaven en elevar-se com mans juntes que preguen, l’àvia s’unia tan bé a l’efusió de la sageta que el seu esguard semblava projectar-se amb ella; i al mateix temps somreia amigablement a les velles pedres gastades que el ponent només aclaria ja en el seu cimall i que, a partir del moment en què entraven en aquesta zona assolellada, endolcides per la llum, semblava de cop i volta que encara pugessin més, llunyanes, com un cant abordat en veu de falset, una octava més amunt.

Marcel Proust, Combray

Mentre la meva tia xerrava així amb la Françoise, jo acompanyava els meus pares a missa. Com m’agradava, i que bé que la recordo, la nostra església! El vell porxo per on entràvem, negre, verolós com una escumadora, tenia els angles desviats i profundament enfonsats (com la pica d’aigua beneita on ens menava), com si la dolça carícia de les capes de les pageses que entraven a l’església i dels seus dits tímids agafant aigua beneita, repetit durant segles, hagués pogut adquirir una força destructora, corbar la pedra i tallar-li solcs com els que traça la roda de les carretes en el molló amb el qual topa cada dia. Les seves pedres tombals, sota les quals la noble pols dels abats de Combray, que hi eren enterrats, feia al cor com un paviment espiritual, ja no eren tampoc de matèria inerta i dura, ja que el temps les havia estovades i les feia vessar com mel fora dels límits del seu propi esquarterament, que aquí havien depassat amb una onada daurada, arrossegant a la deriva una majúscula gòtica amb flors, ofegant les violetes blanques del marbre; i enllà, en altres bandes, s’havien reabsorbit, tot contraent encara més l’el·líptica inscripció llatina, introduint un caprici més en la disposició d’aquells caràcters abreujats, acostant dues lletres d’una paraula mentre que les altres s’havien distanciat desmesuradament. Els seus vitralls no resplendien mai tant com en els dies en què el sol amb prou feines es deixava veure, de manera que encara que a fora el temps fos gris, es podia estar segur que a dins de l’església faria bo; un d’ells l’omplia en tota la seva mida un sol personatge que semblava un Rei de joc de cartes, que vivia allà dalt, sota un dosser arquitectònic, entre cel i terra (i en el reflex oblic i blau del qual, de vegades, els dies de cada dia, a les dotze, quan no es deia missa -en un d’aquells rars moments en què l’església aèria, vacant, més humana, luxosa, amb el sol sobre el seu ric mobiliari, semblava gairebé habitable com el vestíbul, de pedra tallada i de vidre pintat, d’un hotel d’estil medieval-, es veia com la senyora Sazerat s’agenollava un instant, posant sobre el pregadéu del costat un paquet tot ben lligat de dolços que acabava de comprar a cal pastisser del davant i que duia per al dinar); en un altre, una muntanya de neu rosa, al peu de la qual es lliurava un combat, semblava haver gebrat el mateix vitrall, al qual inflava amb el seu tèrbol calabruix com un vidre on haguessin restat uns flocs, però flocs il·luminats per alguna aurora (sens dubte per la mateixa que emporprava el retaule de l’altar amb tons tan frescos que semblaven més aviat dipositats allà momentàniament per una lluor de fora a punt d’esvanir-se que no per colors fixats per sempre a la pedra); i tots eren tan antics que ça i enllà es veia com la seva vellesa argentada resplendia amb la pols dels segles i mostrava, brillant i gastada fins a la corda, la trama de la seva suau tapisseria de vidre. N’hi havia un que era un compartiment alt dividit en un centenar de petits vitralls rectangulars, en els quals dominava el blau, com un gran joc de cartes semblant als que devien distreure el rei Carles VI; però ja fos perquè hagués brillat un raig, o perquè el meu esguard, tot movent-se, hagués passejat a través de la vidriera, ara apagada ara encesa, un incendi mòbil i preciós, l’instant següent havia adoptat l’esclat mudable d’una cua de paó, després tremolava i ondulava en una pluja resplendent i fantàstica, que degotava des de dalt de la volta ombriva i rocallosa, al llarg de les parets humides, com si jo estigués seguint els meus pares, que duien el seu missal, en la nau d’una gruta irisada de sinuoses estalactites; un instant més tard els petits vitralls en rombe havien pres la transparència profunda, la infrangible duresa de safirs que hom hagués juxtaposat sobre algun immens pectoral, però darrere dels quals es sentia, més estimat que totes aquestes riqueses, un somriure momentani de sol, tan reconeixible en el flux blau i suau amb què banyava les pedreries com a sobre de les llambordes de la plaça o la palla del mercat; i fins i tot en els nostres primers diumenges, quan arribàvem abans de Pasqua, em consolava del fet que la terra encara fos nua i negra, tot fent desplegar, com en una primavera històrica i que datava dels successors de san Lluís, aquest tapís enlluernador i daurat de miosotis de vidre.

            Dos tapissos d’alt lliç representaven la coronació d’Ester (segons la tradició, havien donat a Assuer els trets d’un rei de França i a Ester els d’una dama de Guermantes de la qual estava enamorat), els colors dels quals, en fondre’s, havien afegit una expressió, un relleu, una lluminositat: una mica de rosa flotava en els llavis d’Ester més enllà del dibuix del seu contorn, el groc del seu vestit s’estenia de manera tan untuosa, tan grassa, que adquiria una mena de consistència i s’aixecava vivament sobre l’atmosfera atenuada; i la verdor dels arbres encara viva a les parts baixes del llenç de seda i llana , però més “passada” a dalt de tot, feia destacar-se en un to més pàl·lid, per sobre dels troncs obscurs, les branques altes i groguenques, daurades i com mig esborrades per la brusca i obliqua il·luminació d’un sol invisible. Tot això, i encara més els objectes preciosos que havien dut a l’església personatges que per a mi eren gairebé personatges de llegenda (la creu d’or treballada, segons deien, per sant Eloi i donada per Dagobert, la tomba dels fills de Lluís el Germànic, de pòrfir i coure esmaltat), i a causa dels quals jo avançava a dins de l’església, quan ens adreçàvem a les nostres cadires, com per una vall freqüentada per les fades, on el pagès es meravella en veure en un penyal, en un arbre, en un bassal, el rastre palpable del seu pas sobrenatural, la convertia per a mi en quelcom d’enterament diferent de la resta de la vila: un edifici que ocupava, per dir-ho així, un espai de quatre dimensions -la quarta era la del Temps-, que desplegava a través dels segles la seva nau que, d’arc en arc, de capella en capella, semblava vèncer i travessar no només uns quants metres, sinó èpoques successives d’on en sortia victoriós; que ocultava el rude i ferotge segle xi en el gruix dels seus murs, d’on només apareixia amb els seus feixucs arcs de volta tapats i cegats per còdols toscs a través del tall profund que obria a prop del pòrtic l’escala del campanar i, fins i tot allà, dissimulat per les gracioses arcades gòtiques que s’agombolaven coquetament al seu davant, com les germanes grans es col·loquen totes somrients davant d’un germà petit taujà, rondinaire i mal vestit, per amagar-lo davant dels forasters; que elevava en el cel, sobre la plaça, la seva torre que havia contemplat sant Lluís i encara semblava veure’l; i que s’enfonsava amb la seva cripta en una nit merovíngia en la qual, guiant-nos a palpentes sota la volta obscura i poderosament nervada com la membrana d’una immensa ratapinyada de pedra, en Théodore i la seva germana ens il·luminaven amb una espelma la tomba de la néta de Sigibert, sobre la qual s’havia excavat una profunda valva -com el rastre d’un fòssil-, deien que “per una làmpada de cristall que, el vespre de l’assassinat de la princesa franca, s’havia deixat anar ella sola de les cadenes d’or on estava penjada en el lloc de l’actual absis i, sense que el cristall es trenqués, sense que la flama s’apagués, s’havia enfonsat a la pedra i l’havia fet cedir tota tova sota el seu pes”. 

Marcel Proust, Combray

Jo tenia catorze anys quan em vaig escapar de casa, i després ja només hi he tornat de visita, els dies de festa, durant temporades breus; com que el temps és un analgèsic molt fort, de vegades em semblava que la ferida s’havia cicatritzat. Però es tornava a obrir molt després, quinze, vint anys després, per sorpresa i “sense cap raó”. (...) Jo me’n vaig anar de casa dels meus oncles per no tornar a entrar mai més a cap llar. De vegades he arribat a pensar que aquest estat és el preu que he de pagar pel meu caràcter o per poder fer la meva “feina”... No hi ha res gratuït, ni tan sols el patiment, aquesta condició necessària per al treball creatiu. Ni tan sols la infelicitat és gratuïta. (...) De tota manera, continuo experimentant aquest desig de fugir, d’escapar, que sorgeix de cop i volta i fa que s’esberlin els marcs estables de la meva vida, que m’empeny a situacions escandaloses i a profunds estats de crisi. Per aquest motiu em vaig escapar més endavant de la professió que se m’havia designat, i també, per un temps, del meu matrimoni, em vaig enredar en diverses “aventures” i, al mateix temps, vaig intentar escapar-ne, vaig fugir de les meves relacions sentimentals i de les meves amistats i, durant la meva joventut, vaig fugir d’una ciutat a una altra, d’un país a un altre, d’un clima a un altre fins que el perpetu sentiment de no tenir una llar i una pàtria em va resultar natural, el meu sistema nerviós es va acostumar al perill i va començar, per fi, a treballar en una “disciplina” artificial... Avui continuo vivint de la mateixa forma, entre trens, escapades i fugides, sense saber quin tipus de perilloses aventures interiors m’esperen. Ja m’he habituat a aquest estat que va néixer aquell dia d’estiu. 

Sándor Márai, Confessions d’un burgès

O com il·lustrar aquesta condemna constituïda pel propi caràcter, aquest equipatge que hem de transportar sempre allà on anem i fem el que fem. Márai sembla que va començar a fugir de ben jove, i que va acabar la seva vida encara corrents, fins al moment del seu suïcidi. He recordat, en una associació que no sé pas d’on venia, un videojoc de quan era jove. La nau espacial, que era al mig de la pantalla i podia girar i disparar en 360º, havia d’anar destruint tots els enemics que l’envoltaven, de fet unes roques (i és ara que recordo que es deia “Asteroids”) de mides diferents que se li apropaven cada cop més de pressa. S’havia d’anar disparant abans no se’t tiressin a sobre, i fragmentar-les fins que s’esmicolaven i s’esvanien del tot. Quan la cosa es posava molt magra, hi havia el botó de l’”Hiperespai”: la nau, de cop i volta, apareixia en un altre indret de la pantalla, momentàniament fora del perill dels xocs. Aquest botó només es podia prémer una vegada, encara que d’això no n’estic gaire segur, només en tinc una vaga sensació, però quan se m’ha acudit pensant amb Márai, imaginava aquest mecanisme efectivament d’un sol ús. He imaginat, doncs, Márai lluitant amb les seves armes en el dia a dia de la seva existència, fidel al caràcter que ell mateix es va forjar o, potser hauria de dir, que li va tocar; fugint, corrent durant dècades, des dels catorze anys fins als vuitanta-nou, sempre endavant. I al final, potser, en una edat en què les pròpies armes de la nau en què anava muntat ja no eren suficients, quan va veure que ja no podia continuar corrents, quan potser només tenia al seu abast una única fugida, va prémer el botó de l’hiperespai, aquell que, segons vull recordar, només es pot fer servir una vegada, i tot es va acabar.

Em deturava a veure sobre la taula els pèsols que la minyona acabava de pelar, alineats i comptats com bales verdes en un joc; però el que m’entusiasmava eren els espàrrecs, xopats de blau d’ultramar i rosa i l’espiga dels quals, finament puntejada de malva i d’atzur, es degrada insensiblement fins al peu -encara brut, tanmateix, del sòl de la planta- a través d’irisacions que no són de la terra. Em semblava com si aquests matisos celestes traïssin les delicioses criatures que s’havien divertit a metamorfosar-se en verdures i que, a través de la disfressa de la seva carn comestible i ferma, deixaven entreveure en aquests colors naixents d’aurora, en aquests esbossos d’arc de Sant Martí, en aquesta extinció de vespres blaus, aquella essència preciosa que jo reconeixia encara quan, durant tota la nit que seguia un sopar on n’havia menjat, jugaven, en les seves farses poètiques i grolleres com una fantasia de Shakespeare, a transformar la meva gibrelleta en un gerro de perfum. 

Marcel Proust, Combray

Cap a la meitat de La dolce vita, el reporter Marcello que, segons s’intueix, de jove s’havia sentit cridat a objectius artístics més elevats que no pas la persecució de famosos, parla amb un antic amic, culte i que en aparença continua fidel a uns ideals que probablement va compartir anys enrere amb el protagonista. Marcello experimenta un conat de renúncia a la vida frívola que mena des de fa anys. A l’escena següent el veiem en una guingueta a la platja (lluminosa escena; i crec sentir ara l’esplèndida banda sonora de Nino Rota) amb la màquina d’escriure, presumim que retornant a un antic projecte literari. La cambrera és una joveneta rossa, angelical, bellíssima, gairebé una adolescent, amb un somriure solar: un reforç per a aquesta opció que li sembla haver tornat a emprendre, la de la bellesa.

Però era una falsa alarma. L’embrutiment no només retorna, sinó que s’accentua, fins aquella escena final en la qual Marcello i els altres participants en una orgia acaben la festa, ja de matí, en una platja, on uns pescadors acaben de treure del mar un autèntic monstre. I quan Marcello, capcinejant, caminant amb el característic torpor posterior a la borratxera, és a punt de tornar cap a la casa, de sobte veu, a l’altre costat d’una riera a la platja, la noieta rossa de l’altra escena, fresca, matinal, que li fa senyes i mira de dir-li alguna cosa. Embromat pels vapors etílics, Marcello sembla tanmateix que la reconeix, però no pot sentir què li diu. És igual, ja no és la remor ambiental. Marcello i la noia ja no parlen el mateix idioma.

Hi ha un determinat nombre de gent que va llegir poemes meus i que em va comentar que el lèxic era massa rebuscat, cosa que vaig mirar endebades de desmentir. Resulta, encara que ens pesi, que molta gent ja no sap exactament què és una daina o un cabirol, simplement perquè no són paraules d’ús comú. I el fet que s’ajuntin més de tres d’aquestes paraules que estan al límit (al límit de què? de perdre’s? d’entrar en un llimb extraordinari al qual només accediran els especialistes [en aquest cas, per exemple, caçadors i zoòlegs, i més concretament especialistes en cèrvids o càprids]?) acaba resultant, segons he vist, un factor que pot arribar a desanimar. (De fet, el meu diagnòstic amb la perspectiva dels anys passats des que vaig escriure aquells versos és que aspirava a una certa complexitat conceptual, però que des d’un punt de vista lèxic més aviat vaig posar traves perquè no vaig ser prou hàbil i no vaig saber nedar i guardar la roba.) 

L’amic Chaland va comentar una vegada, en un post del seu regretté blog Paperet, que el fragment Peixos, de Josep Pla, contenia més vocabulari que el que una persona de cultura mitjana pot arribar a dir en tota la seva vida. Aquesta hipèrbole venia a significar el que he mirat de dir en el paràgraf anterior. Al final, amb en Chaland vam concordar en el fet que, a banda dels noms dels peixos, el discurs de Pla no era gens difícil des d’un punt de vista lèxic, que era fins i tot col·loquial, però que Pla jugava amb les paraules amb una tal llibertat, amb tal riquesa de matisos, amb tanta plasticitat i amb una manca tan gran de complexos que podia arribar a fer creure que “ja no es parla d’aquesta manera”. De fet, ni en el cas dels noms dels peixos haurien de servir els pretextos. Sospito que la major part de la gent no sap distingir un roure d’un pollancre. Sospito que els caricaturitzats troglodites (URGHHH, ARGHHH) disposaven d’un nom no només per al pollancre, sinó per al pollancre jove i per al pollancre vell, per al que creixia dret i per al que no. Al final, suposo que la tendència en el llenguatge és l’oposada a la que es dedueix de la idea de progrés. Ens precipitem cap a un empobriment absolut, i mai no he considerat un consol pretendre que es pertany a una elit, a un vèrtex cada cop més agusat d’una piràmide, de persones que encara volen conservar les paraules. 

Quan fa una vintena d’anys em preparava la bossa abans d’un viatge que en les tres o quatre setmanes següents em duria (gràcies a l’Interrail) a llocs que, abans de pujar al tren, i malgrat les destinacions que m’havia marcat, encara no podia sospitar, hi entaforava un parell o tres de llibres, generalment el que estava llegint en aquell moment més algun altre que, després de regirar les prestatgeries, m’atreia per raons que de vegades estaven lligades als indrets on pensava que aniria a parar. Puc dir que la majoria de vegades, i suposo que per un mecanisme paral·lel al que modificava el meu rumb malgrat haver embastat d’entrada un itinerari, acabaven a la bossa o els traginava per les tauletes de nit de les pensions de mig continent, sense ni tan sols obrir-los. Pensant-hi, se m’acudia que, el fet de pujar al tren, d’iniciar el viatge, operava de manera instantània un canvi tan absolut en les meves rutines, en la meva disposició mental i fins vital, que per encertar-la hauria d’haver estat capaç d’adoptar aquella imprevisible disposició abans d’emprendre el viatge. I de fet ja ho vaig intentar, malgrat haver comprovat que aquesta nova configuració mental no només era inaferrable, sinó que, implacablement, apareixia sempre puntual en el mateix moment que el tren arrencava: el fracàs reiterat en l’elecció em feia veure cada cop que era impossible introduir-me en el pensament del jo en què em convertiria un cop estigués en ruta. Tot i això, com que sóc un lector voraç i sempre tinc un o més llibres en dansa, mai no m’estava d’incloure’ls a la bossa al costat de les mudes i del cartró de cigarrets, encara que indefectiblement les pàgines que al final m’havien d’acompanyar de debò les compraria en una llibreria de Bordeus, de Marsella, de Milà, on entrava ja el primer dia per triar les meves lectures, i ara sí que sense cap marge d’error.

A l’hora de llegir sóc poc metòdic i em moc per dèries, no acostumo a comprar més de dos o tres llibres i sempre perquè tinc la intenció de llegir-los en el termini més breu. Sovint, un d’aquests llibres em fa recordar l’existència a les lleixes del meu despatx d’alguna obra amb la qual l’associo i que encara no he llegit. Puc passar setmanes tirant de veta amb els llibres que tinc a casa, sense que em calgui comprar-ne cap de nou. Però de vegades necessito renovar el panorama, entrar en una llibreria i lliurar-me a l’excitació de la tria; durant uns dies, el llibre que acabo de comprar i que començo de seguida que sóc a la meva butaca, em completa, esdevé el contrapunt de les tasques de rutina que, encomanades per l’aura del llibre en qüestió (i això no passa sempre), perden justament la seva eventual monotonia, esdevenen escenaris, accions i personatges secundaris de la trama principal que es desenvolupa gràcies al meu encontre amb un nou llibre estimulant.

Ja les primeres línies d’aquell assaig em van donar la idea, en rellegir-les, d’editar en forma de llibre tota una col·lecció de la prosa descriptiva breu de Roithamer, perquè en una època en què tot, llevant del que és notable, s’edita i publica, llevant del que és realment originalíssim i, a més a més, científicament genial fins al grau més alt, i en què es llencen al mercat cada any centenars i milers de tones d’estupideses sobre paper, totes les escombraries decrèpites d’aquesta societat europea totalment decrèpita, no s’ha de callar res, d’aquesta societat mundial decrèpita, en una època en què només es produeixen sempre, un cop rere l’altre, escombraries intel·ectuals i es fan passar contínuament per producte intel·lectual, de la manera més repugnant, aquestes escombraries intel·lectuals que contínuament puden i contínuament ho obstrueixen tot, quan es tracta tan sols de productes de rebuig de l’intel·lecte, en una època així és clarament un deure editar, publicar un art així encara que es tracti d’un art tan senzill i despullat com l’art de la prosa de Roithamer, no causaria cap sensació, crec, però cal vetllar perquè no es perdi un altre cop, un cop hagi estat imprès i conservat per a sempre, perquè indubtablement es tracta, en el cas d’aquests fragments en prosa de Roithamer, de joies intel·lectuals, i aquestes són, també en el nostre país, d’allò més rar.

Thomas Bernhard, Correcció

Joseph Brodsky, Fondamenta degli incurabili

En el Grossglockner, després d’una ascensió d’unes quantes hores, dos professors de la Universitat de Göttingen, units per una bona amistat, que s’allotjaven a Heiligenblut, van arribar al lloc del telescopi situat sobre la glacera. Malgrat el seu escepticisme, tan natural, no es van poder sostreure a la, com es van dir un cop i un altre quan van haver arribat al lloc del telescopi, bellesa única de l’alta muntanya i, un cop i un altre, cadascun va invitar l’altre a mirar primer pel telescopi. Finalment, tots dos es van poder posar d’acord, i el de més edat i més culte i, com és natural, també més complaent, va mirar primer pel telescopi i es va sentir subjugat pel que veia. Amb tot, quan li va tocar el torn del telescopi al seu company, aquest, tan bon punt va mirar pel telescopi, va fer un crit estrident i va caure mort a terra. L’amic supervivent del que va morir d’aquesta forma estranya encara es pregunta avui, com és natural, què va ser realment el que va veure el seu company pel telescopi, perquè el mateix, per descomptat, no era.

  Thomas Bernhard, L’imitador de veus

            I així, durant molt de temps, quan, desvetllat de nit, em recordava de Combray, no veia mai altra cosa que aquesta mena de llenç lluminós, tallat al bell mig de tenebres indistintes, semblant a aquells que la resplendor d’una bengala o alguna projecció elèctrica il·luminen i seccionen en un edifici, un llenç les altres parts del qual romanen submergides en la nit: a la base, bastant ampla, la saleta, el menjador, el començament del caminal obscur per on havia d’arribar el senyor Swann, l’autor inconscient de les meves tristeses, el vestíbul per on m’encaminava cap al primer graó de l’escala, tan cruel de pujar, que constituïa tota sola el tronc força estret d’aquesta piràmide irregular; i, al cim, la meva habitació amb el corredoret i la seva porta vidriera per a l’entrada de la mare; en una paraula, sempre vist a la mateixa hora, aïllat de tot el que hi podia haver al voltant, separant-se sol sobre la foscor, el decorat estrictament necessari (com el que s’indica a l’encapçalament de les velles obres de teatre per a les representacions a províncies) per al drama de despullar-me; com si Combray no hagués consistit més que en dos pisos units per una estreta escala, i com si sempre fossin les set de la tarda. En realitat, a qui m’hagués preguntat li hauria pogut contestar que Combray comprenia també altres coses i que existia a altres hores. Però com que allò que jo hauria recordat m’ho hauria fornit únicament la memòria voluntària, la memòria de la intel·ligència, i com que les informacions que dóna sobre el passat no en conserven res, jo no hauria tingut ganes de pensar en aquesta resta de Combray. Realment, tot plegat estava mort per a mi.

            Mort per sempre? Podia ser.

            Hi ha molt d’atzar en tot això, i un segon atzar, el de la nostra mort, sovint no ens permet esperar prou temps els favors del primer.

            Trobo molt raonable la creença cèltica que diu que les ànimes d’aquells que hem perdut romanen captives en algun ésser inferior, en un animal, un vegetal, una cosa inanimada, perdudes en efecte per a nosaltres fins al dia, que per a molts no arriba mai, en què resulta que passem a prop d’un arbre i entrem en possessió de l’objecte que els fa de presó. Aleshores s’estremeixen, ens criden i, tan aviat les hem reconegut, l’encís es trenca. Alliberades per nosaltres, han vençut la mort i tornen a viure amb nosaltres.

            Amb el nostre passat succeeix així. És endebades que mirem d’evocar-lo, tots els esforços de la nostra intel·ligència són inútils. Roman ocult fora del seu domini i del seu abast, en algun objecte material (en la sensació que ens donaria aquest objecte material), que ni tan sols sospitem. Aquest objecte, depèn de l’atzar que el trobem abans de morir, o bé que no el trobem.

            Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n al llit ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop hi volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? Bec un segon glop en el qual no hi trobo res més que en el primer, un tercer que m’aporta una mica menys que el segon. És hora d’aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir. Em sembla clar que la veritat que cerco no és en ell, sinó en mi. Ell l’ha desvetllada, però no la coneix, i no pot fer altra cosa que repetir indefinidament, cada cop amb menys força, aquest testimoniatge que jo no sé interpretar i que com a mínim vull poder-li demanar novament i retrobar intacte, a la meva disposició, més tard, per a un aclariment decisiu. Deixo la tassa i m’adreço al meu esperit. És ell qui ha de trobar la veritat. Però com? Greu incertesa, cada vegada que l’esperit es sent superat per ell mateix; quan ell, el cercador, és al mateix temps el país obscur on ha de buscar i on tot el seu bagatge no li servirà de res. Buscar? No només buscar: crear. És al davant d’alguna cosa que encara no és i que només ell pot convertir en real, i després fer-la entrar dins la seva llum.

             I em torno a demanar quin podia ser aquest estat desconegut, que no aportava cap prova lògica, sinó l’evidència de la seva felicitat, de la seva realitat al davant de la qual les altres s’esvanien. Miraré de fer-lo aparèixer novament. Retrocedeixo amb el pensament fins al moment en què he pres la primera cullerada de te. Torno a trobar el mateix estat, sense una nova claredat. Demano al meu esperit un esforç més, que em torni a dur un cop més la sensació que fuig. I, per tal que no hi hagi res que esmussi l’impuls amb el qual mirarà de copsar-la, aparto tot obstacle, tota idea estranya, protegeixo la meva oïda i la meva atenció contra els sorolls de la cambra del costat. Però quan sento que el meu esperit es fatiga sense aconseguir-ho, el forço, al contrari, a fixar-se en aquesta distracció que li refusava, a pensar en una altra cosa, a refer-se abans d’un intent suprem. Aleshores, un segon cop, faig el buit davant seu, torno a enfrontar-lo amb el gust encara recent d’aquell primer glop i sento com s’estremeix en mi alguna cosa que es desplaça, que voldria elevar-se, alguna cosa que deu haver deixat anar l’àncora, a gran profunditat; no sé què és, però puja lentament; noto la resistència i sento la remor de les distàncies que travessa.

            Certament, allò que batega al fons meu deu ser la imatge, el record visual que, lligat a aquest gust, mira de seguir-lo fins a mi. Però es debat massa lluny, massa confusament; amb prou feines percebo el reflex neutre on es confon l’inaferrable terbolí dels colors barrejats; però no puc distingir-ne la forma, no puc demanar-li, com a únic intèrpret possible, que em tradueixi el testimoni del seu contemporani i inseparable company, el gust, preguntar-li que m’ensenyi de quina circumstància particular, de quina època del passat es tracta.

            Arribarà a la superfície de la meva consciència lúcida aquest record, l’instant antic que l’atracció d’un instant idèntic ha vingut de tan lluny a sol·licitar, a commoure, a aixecar en el fons del meu ésser? No ho sé. Ara ja no sento res, s’ha aturat, potser ha tornat a baixar; qui sap si mai tornarà a pujar des de la seva nit. Deu cops em cal tornar a començar, a abocar-m’hi. I cada cop, la covardia que ens desvia de tota tasca difícil, de tota obra important, m’ha aconsellat de deixar-ho córrer, de beure el te tot pensant simplement en els meus maldecaps d’avui, en els meus desitjos de demà que es deixen rumiar sense pena.

            I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, havent-les vist després tot sovint en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray i s’havia vinculat a d’altres més recents; potser perquè d’aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s’havia disgregat; les formes -inclosa la de la petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot- s’havien abolit o, adormides, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès atènyer la consciència. Però quan no subsisteix res d’un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l’olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.

            I un cop vaig haver reconegut el gust del tros de magdalena sucat en la til·la que em donava la meva tieta (tot i que encara no sabia i vaig haver de deixar per més tard el descobriment de per què aquest record em feia tan feliç), de seguida la vella casa grisa que donava al carrer, on hi havia la seva cambra, va venir com un decorat de teatre a aplicar-se al petit pavelló que donava al jardí, que havien construït per als meus pares a la part del darrere (aquell llenç escapçat, l’únic que fins ara havia tornat a veure); i amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i en qualsevol temps, la plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a comprar, els camins que agafava si feia bo. I com en aquell joc on els japonesos es diverteixen remullant en un bol de porcellana ple d’aigua trossets de paper fins aleshores indistingibles que, un cop es submergeixen, s’estiren, es perfilen, s’acoloreixen, es diferencien, esdevenen flors, cases, personatges consistents i reconeixibles, de la mateixa manera ara totes les flors del nostre jardí i les del parc del senyor Swann, i les nimfees del Vivonne, i la bona gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus voltants, tot allò que està prenent forma i solidesa, ha sortit, vila i jardins, de la meva tassa de te. 

Marcel Proust, Du côté de chez Swann

La incomparable aventura de Hans Pfall és la història d’un delinqüent que, per escapar dels seus perseguidors, s'embarca en un globus i comença a pujar (òbviament cap amunt) fins que arriba a la Lluna. Durant el trajecte Pfall descriu la Terra a mesura que es va allunyant... tot inventat, és clar: ningú no havia pujat mai tant. Quan surt de l'atmosfera tanca tot el cistell del globus en un gran sac de cautxú i respira un gas que ha inventat ell mateix. Gràcies a un enginyós mecanisme que cada tant el desperta mitjançant gotes gelades d'aigua que li cauen a la cara, pot anar canviant periòdicament el gas.

En arribar a la Lluna es troba que hi ha tants habitants com a la Terra però lògicament, com que el satèl.lit és més petit, els selenites també són més menuts. Una altra particularitat: a la Lluna hi ha un habitant que correspon exactament amb cada habitant de la terra. Una mena de doble, extraterrestre i reduït, de cadascun de nosaltres (em pregunto si la història selenita reprodueix també la humana, si a la Segona Guerra Lunar hi va haver cambres de gas; si un cert dia de febrer de fa uns quants anys el meu doble a la Lluna es va quedar amb un pam de nas quan Ella el va rebutjar  amb un gest  ja inequívoc; si el petit Virgili, el petit Kafka, van desitjar que els futurs habitants del satèl·lit no poguessin conèixer mai els seus escrits; si aquest paral·lelisme es produeix simultàniament i, en cas contrari, si uns o altres ens podem anar avisant de la propera catàstrofe; si el decurs cronològic es trencarà quan, a uns o altres, se'ls acudeixi un nou al·licient bèl·lic: envair l'esfera veïna...).

Un dels propagandistes més importants que va tenir Poe a França, a part de Baudelaire i els poetes simbolistes, va ser Jules Verne, que va escriure llarguíssims articles a la premsa introduint Poe als seus compatriotes. Tot comentant aquest conte de la Lluna i, en concret, aquest punt dels seus habitants minúsculs, va escriure una frase que tradueix de manera transparent la mentalitat colonialista del segle XIX:

M'agrada creure que, vista la situació inferior del seu planeta, aquests selenites servirien, com a màxim, per fer-nos les feines domèstiques.

Com que Poe només apuntava l'existència d'aquests personatges i no n'explicava gaire res, Verne també deia que quedava pendent l'explicació d'un viatge a la Lluna, que Poe no havia pogut desenvolupar. Posteriorment, Verne va escriure un dels seus llibres més coneguts, De la Terra a la Lluna, que en realitat no té res a veure amb la idea de Poe. 

Transcric un fragment que il·lustra el costat més macabre d'Edgar Allan Poe. Pertany al conte Berenice, i valdrà la pena explicar-ne una mica l'argument per comprendre l'abast de l'horror final. És la història d'un noble que viu a la seva mansió amb la seva cosina, Berenice. El protagonista ha crescut malaltís i malencònic; Berenice sana i plena d'energia. Però de cop i volta la noia cau malalta: se li declara una epilèpsia que li ocasiona atacs catalèptics, una mena de pèrdua dels sentits que fa creure cada vegada que és morta. Al mateix temps, al protagonista se li desenvolupa el que ell en diu una "monomania", una percepció agudíssima de les coses més banals: la flama d'una llàntia, el so d'una paraula repetida infinitament fins que acaba perdent el significat, una ombra en la paret. Aquesta monomania l'obsessiona de tal manera que quan es fixa en un objecte no se'l pot treure del cap.

Un dia, la seva cosina, amb qui s'ha acabat casant, el va a veure a la biblioteca i ell es fixa en les seves dents blanques i perfectes. Quan Berenice se'n va, ell ja està posseït per la idea d'aquelles dents, de manera que només veu les dents, viu pensant tan sols en les dents. Més endavant, Berenice emmalalteix definitivament i mor; són els criats els qui s'encarreguen de sepultar-la. Al final del conte, el protagonista està assegut a la biblioteca, davant d'una capseta petita; té un vague record d'uns crits de dona i la impressió que ha fet alguna cosa, però no sap què:

Van trucar lleugerament a la porta de la biblioteca i, esgrogueït com un estadant de la tomba, un domèstic va entrar de puntetes. Les seves mirades eren folles de terror, i em parlà amb una veu trèmula, escanyada, molt baixa. Què va dir? Vaig sentir unes quantes frases deslligades. Contava d'un crit foll que havia torbat el silenci de la nit, que tots els criats s'havien aplegat, que havien cercat en la direcció del so; i a la fi el seu to esdevingué punyentment distint, quan em mormolava d'una tomba violada, d'un cos desfigurat, amortallat, però encara alenant, encara palpitant, encara viu!

Assenyalà els meus vestits: eren bruts de fang i de grumolls de sang. Jo no vaig dir un mot, i ell m'agafà gentilment de la mà, que tenia estigmes d'unes ungles humanes. Dirigí la meva atenció cap a un objecte posat contra la paret; el vaig mirar durant uns quants minuts: era una aixada. Amb un crit vaig saltar cap a la taula, i vaig aferrar la capsa que hi havia al damunt. Però no tenia força per a obrir-la; i en el meu tremolor, em va lliscar d'entre les mans i va caure feixugament i es trencà a trossos; i de dins, amb un dring d'acer, rodolaren algunes eines de cirurgia dentària, mesclades amb trenta-dues petites coses blanques i ebúrnies, que s'esbarriaren d'ací i d'allà pel paviment.

Llegir Edgar Allan Poe no significa trobar-se un seguit d'emocions d'aquesta mena, perquè aquest conte és potser un extrem de l'horror. Altres relats tracten temes similars, però amb altres enfocaments, més subtils, carregant més els ambients, com en el cas de La caiguda de la casa Usher o Ligeia. El mateix Poe, en una carta que va escriure a un editor a qui enviava el conte, deia: "El tema és massa horrible, i confesso que he vacil·lat abans no m'he decidit a enviar-li. Reconec que he arribat al límit mateix del mal gust, però no tornaré a pecar de manera tan palesa..."

La va estimar tant com un home pot arribar a fer-ho, quan no estima realment.

 Julian Barnes, Arthur i George

Tot sol, em quedava simplement davant el Gran Hotel esperant el moment d’anar a trobar la meva àvia quan, quasi ben bé a l’extrem de l’escullera on feien moure una taca singular, vaig veure com s’avançaven cinc o sis noies, tan diferents, en l’aspecte i les maneres, de totes les persones a les quals hom estava acostumat a Balbec, com l’hauria pogut ser, desembarcada de qui sap on, una bandada de gavines que executa amb els passos comptats a la platja –les que van més endarrere atrapant les altres tot voleiant- un passeig l’objectiu del qual sembla tan obscur als banyistes que elles mateixes semblen no veure, com clarament determinat pel seu esperit d’ocells.

[...]

Enmig de totes aquestes persones algunes de les quals perseguien una cabòria, però en traïen aleshores la mobilitat mitjançant un gest brusc, una divagació d’esguards, tan poc harmonioses com la circumspecta titubació dels seus veïns, les noietes que jo havia apercebut, amb el domini de gestos que dóna una perfecta flexibilitat del seu propi cos i un menyspreu sincer de la resta de la humanitat, venien dret davant d’elles, sense hesitació ni rigidesa, executant exactament els moviments que volien, en una plena independència de cadascun dels seus membres respecte dels altres, mentre la part més gran del seu cos servava aquesta immobilitat tan remarcable entre les bones ballarines de valsos. No eren lluny de mi. Malgrat que cadascuna era d’un tipus absolutament diferent de les altres, totes eren belles; però, en realitat, les veia des de feia tan poca estona i sense gosar mirar-les fixament, que encara no n’havia individualitzat cap. Llevat d’una el nas recte i la pell bruna de la qual la feien contrastar enmig de les altres com, en algun quadre del Renaixement, un Rei Mag de tipus àrab, només les podia identificar l’una per un parell d’ulls durs, caparruts i enriolats; una altra per unes galtes en què el rosa tenia aquesta tonalitat com de coure que evoca la idea de gerani; i fins i tot, d’aquests trets encara no n’havia vinculat indissolublement cap a una de les noies més que a una altra; i quan (segons l’ordre en què es desenrotllava aquest conjunt, meravellós perquè hi concorrien els aspectes més diferents, en què s’hi confonien totes les gammes de colors, però que era opac com una música en la qual jo no hauria sabut aïllar i reconèixer les frases en el moment del seu pas, distingibles però oblidades immediatament després) veia emergir un oval blanc, uns ulls negres, uns ulls verds, no sabia si eren els mateixos que m’havien aportat ja l’encís de feia un moment, no podia referir-los a tal noia que pogués separar de les altres i reconèixer-la. I aquesta absència, en la meva visió, de les demarcacions que ben aviat havia d’establir entre elles, propagava a través del seu grup una fluctuació harmoniosa, la translació contínua d’una bellesa fluïda, col·lectiva i mòbil.

Marcel Proust, À l’ombre des jeunes filles en fleurs.

T’explicaré una cosa. Quan se’n va a treballar, el primer que faig és agafar el meu diari i anotar tot el que duia posat, sabates, mitges, jaqueta, calces, sostenidors, gavardina, pinces pel cap, anells. De quin color són. Totes les dades. Sovint són les mateixes coses, és clar, però també ho anoto. Després, al llarg del dia, agafo ocasionalment el diari i el rellegeixo. No és que m’aprengui de memòria com va vestida, seria un frau. Trec el diari (quan estic donant classe faig veure que penso en títols d’assaigs o alguna cosa semblant) i em quedo allà, assegut, com si la vestís. És... molt agradable.

T’explicaré una altra cosa. Sempre desparo taula després de sopar. Entro a la cuina, deixo el meu plat a la pica i de sobte em trobo menjant el que ha deixat en el seu. Sovint no són coses precisament apetitoses (trossos de greix o verdures descolorides, o la tripa de la salsitxa) però ho devoro. I després torno, m’assec davant d’ella i em poso a pensar en els nostres estómacs, en com (sigui el que sigui) el que ella ha menjat podia haver estat a dins seu, però en canvi és dins meu. Penso com deu haver estat ben estrany per a aquell menjar el moment en què la forquilla ha baixat i el ganivet l’ha tallat d’una manera i no pas d’una altra, i en lloc de ser dins teu és dins meu. Aquest tipus de coses em fan sentir més a prop d’ella.

I t’explicaré una altra cosa. De vegades es lleva de nit a fer un riu, i no hi ha llum i va mig adormida i no sé com (només Déu sap com s’ho fa, però ho fa) tira el paper que ha fet servir per eixugar-se fora de la tassa. I jo vaig a l’endemà al matí i el veig allà, a terra. I no és allò d’olorar les calces ni res per l’estil, però em poso a mirar-lo i em sento... tendre. És com una d’aquelles flors de paper que els mals actors duen al trau de la jaqueta. Ho trobo bonic, ple de color i decoratiu. Fins i tot me’l podria posar en el trau. L’agafo i el tiro al vàter, però després em poso sentimental.

Julian Barnes, Before she met me

El menjador i les habitacions principals de casa dels meus pares (la seva cambra, la que havia estat meva i on ara dormen les meves filles quan s’hi queden, la saleta del final del passadís) estan orientades a migdia. En l’agradable sopor d’havent dinat, el cap lleugerament enterbolit pel vi, he contemplat en silenci l’altre extrem de la taula, il·luminat amb vehemència pel sol, les tovalles blanques enlluernadores en la zona exposada, i de color gris perla més enllà de la ratlla que marcava la posició solar. Quan era petit, i encara ho faig ara de vegades, solia posar una forquilla sobre aquesta frontera entre la llum i l’ombra, hi constatava amb meravella la certesa de la rotació terrestre, la relació entre un moviment en l’espai i el decurs del temps, assaboria, un cop assumides aquestes dimensions enormes, inimaginables, la seva traducció en un objecte tan petit, en aquest modest i infal·lible instrument de mesura improvisat.

[...] Reconec, a més a més, que l’escriptura de Proust no és pas fàcil i és plena, en els seus inicis, d’incomoditats. És un autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud -sobretot en el retrat- literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular, literalment extraordinària. És un d’aquells autors a qui precisament perquè la seva lectura inicialment repel·leix, cal agafar l’embocadura -cosa difícil, que exigeix un cert esforç i demana una mica de constància. Quan, per seguir el símil, l’embocadura s’ha agafat, apareix un món inacabable de delícies, de suggestions, de filons de realitat riquíssima i insospitada, una imago mundi fascinadora, exultant.

[...] He llegit el que s’ha publicat fins ara. No és pas gaire pel que hi ha anunciat. Ara com ara em sembla una de les poques amenitats produïdes per l’època actual -i un dels autors més grans de la literatura francesa, d’una projecció en el temps visible i assegurada.

Marcel Proust no és pas un realista de la realitat crua i directa i de vegades poetitzada. És un realista dels records de la realitat -el temps retrobat-, cosa sensiblement diferent, sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt més ric que el realisme directe i immediat. En la base de l’obra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic, persistent, deliberat, continuat, infinitament petit, infinitament gran, transcendental.

Josep Pla, Sobre París i França