Perque no funciona el meu bloc????????????

Estic fins els nasos... 

http://terradellibertat.blogspot.com/

Jo sempre he pensat que les entrades d'any son molt i molt especials.

Cada cap d'any te la seva gracia... i les hores que segueixen a l'entrada d'any sempre tenen quelcom de magic (encara que sigui dormint... hehehe).

Doncs...

Aquesta entrada d'any està sent molt estranya...

M'ha donat una sensacio rara a l'estomac que m'avisa de que algo no em va be.

- Menys 2 hores:
Estic a una festa de catalans a Dublin. A casa el Sergi i la Rosa (graaacies!!) i totalment en familia, amb tots els catalans. Bec vi negre i miro Polonia a TV3. Es fa molt estrany estar en un pis a Terenue, Dublin, veien TV3 per Internet. Algu crida a un brindis... Celebrem el cap d'any a Grecia, en honor al Cristian!

- Menys 1 hora:
La festa esclata! No em puc acabar el raim... La Monica Lopez i el Tomas Molina feliciten amb l'Agbar de fons. Estic contenta, estic amb els amics. Encara queda 1 hora.

- 2007:
A mi em fa mal el cap. Al RTE1 no tenen ni cava, pero diuen: Happy New Year. A cal Sergi i la Rosa tornem a brindar. Jo ho faig amb aigua.

- 1,00:
No em trobo be. No he begut gens, pero arrossego festa del dissabte. Trec el dinar.

- 2,00:
Ja soc a casa. El Josep Arnau i jo em pillat un taxi. En unes hores ens hem de llevar...

- 7,00:
Sona el despertador. Em dutxo. Vaig a O'Connell Street. Hem de busar un taxi.

- 9,00: Ja soc a davant de l'ordinador... AVUI TREBALLO! Penso que es el primer cop en la meva vida que treballo el primer dia de l'any. Es fa estrany. El dia sera llarg...

Entrar l'any sense ressaca i currant es el mes diferent que m'ha passat mai. Hi ha hagut algun cap d'any que tambe l'he passat sense alcohol, pero a l'endema havia anat a caminar o pujar alguna muntanya. Aquest cop, ni muntanyes... ni cava.

Realment em serveix per a començar els canvis...

Per començar: Desde l'any passat que no fumo! XD 

Com a l’anunci del torró… aquest any he tornat de nou a casa per Nadal…

A banda de les “cominoles” quilomètriques i les reunions familiars… aquestes dates em serveixen per reflexionar que una etapa comença…

Preparats????

Jo gairebé…

Em resta, doncs… Felicitar-vos unes bones festes i bona entrada d’any!!!!

El promès és deute...

Fa uns mesos em vaig apuntar a una iniciativa molt original, com és la del Blocaire Invisible, proposada per l'Alepsi...

El funcionament, molt senzill: cadacú ha de fer un post-regal al blocaire que et toqui en el sorteig, i s'havia de publicar... AVUI!!!

El meu regal invisible és doncs:

Per al Brioxet i la Fraggle!!!!

Cal a dir, que no coneixia el seu bloc, però que amb aquesta experiència m'ha servit també pel coneixe'ls... Despres de mirar i mirar el seu bloc tampoc n'he tret gaire l'entrellat ... però se m'ha acudit el regal inspirant-me amb els seus noms...

ESPERO QUE US AGRADI!!!

Buscant, buscant coses de fraggle... tambe vaig trobar aixo:

BON NADAL!!!!!

Vull ser una ostra

Tancar-me en mi mateixa una temporadeta.

Reflexionar. Per mi. Endins.

Vull tancar-me i que ningu piqui a la porta.

Ja la obriré jo...

Es Nadal, ho se, pero precissament per aixo.

Vull desconnectar... i connectar-me a mi mateixa.

Vull ser una ostra.

I penjar a la closca: "No molesteu, gracies"

La pregunta màgica torna:

I que vull fer jo?

Avui he trobat més respostes que mai durant el camí.Es cert que molts dies penso que hauria d'allargar l'estada a Irlanda molt més.

Aviat farà un any que estic aquí i m'ha vingut molt bé com a trencament de tot. I he trencat tant amb tot que de vegades no em reconec a mi mateixa.

M'encanta posar-me dates. Sempre.

Encara que finalment improvitzi i em guii per impulsos, sé que tindré aquella data que em dona seguretat a mi mateixa.

Aquest cop no se si posar-me dates. En principi vull tornar a Catalunya al proper setembre, per estudiar.

Queda molt lluny, però el temps passa molt ràpid aqui a Dublin.

Hi ha dies en què penso i perquè no em quedo un any més i torno a l'altre setembre, el del 2008 en aquest cas.

Hi ha dies en què penso que allargar l'estada valdrà realment la pena.Però, hi ha d'altres dies, com avui, en que em ve al cap: ja vaig de cara els 28!

Sóc jove, ho sé, pero cada vegada menys, i les aventures que vull empendre em pesaran més i més amb el pas del temps.

Potser llavors em farà mandra.I ara, ja estic enmig d'una aventura i he aconseguit començar el procès venint a Irlanda, pero crec que m'espera una aventura encara més gran.

Estic parlant d'anar al Japó.

Ahir sortia de classe de japonès i hi pensava...

Si segueixo el meu pla establert:

- M'estic a Dubin fins setembre

- Desprès de la Diada torno a Catalunya, i m'estic 2 anys estudiant una carrera que m'ha d'apropar al Japó: Estudis de l'Asia Oriental - Modalitat japonès

- Acabo la carrera i me'n vaig al Japó, per passar-hi una temporada d'al voltant un any.

Però...2 anys són molt en una vida. I avui m'ha vingut al cap: i si em salto aquests 2 anys?

Ja estic estudiant japonès. Es molt basic, pero podria apretar i estudiar molt més. I... si desde Dublin me'n vaig al Japó directament?

En el meu interior bull una emoció, unes ganes de descobrir aquell país increíbles.

Tantes que crec que no fa falta una carrera per complir somnis (tot i que ajudaria).

Tot és començar.

I per fer-ho he de començar a estalviar.
(sembla fàcil però jo soc una malgastadora de mena)

L'altre dia de repent em va venir al cap...

La decissió de que volia marxar a l’estranger  la vaig pendre de repent, mes o menys per la Diada. Em vaig adonar que la vida a Catalunya que portava no m’agradava.. En complir 26 anys  ja tenia clar que aquest any seria un any de canvis per a mi. Entre d’altres coses vaig pendre la decissio tant important de deixar de fer caminades  (i marxes de competició.

 

Durant novembre va ser una epoca de rumiar molt i buscar la resposta a perque volia marxar. Entre moltes reflexions em vaig adonar que tampoc estava be sentimentalment i que volia donar a fi a una relacio molt llarga que no m’estava aportant ja res.

Pero potser aixo podria ser tema d’una altre post!!

Els matins que s’alcen clars a Irlanda tenen quelcom d’especial.

A banda del vent ple de records d’hivern, s’axeca un cel blau amb núvols baixos grocs i taronges que fan de sostre a la verdor permanent.

Miro el cel i penso que realment m’agrada aquest país.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Diuen que Irlanda és un país de coses màgiques. Una terra de fades, de llegendes, de mites celtes.

No ho vaig descobrir fins fa ben poc:

L’altre dia vaig conèixer un elf irlandès.

I em vaig enamorar a l’instant.

Era un elf com els que Tolkien descriu a les seves obres.

Cabell llarg i ros, i uns ulls blaus que transpiraven saviesa a l’hora que joventut. Em vaig fixar en les seves orelles, i no acabaven en punxa, crec que se les devia tallar, suposo jo per passar desapercebut en aquest temps tant llunyà per ell.
No tots els elfs de Tolkien van marxar més enllà del mar, cap a Vàlinor, alguns es van quedar.

Mentre parlàva de política amb l'elf, de les possibilitats de que l’illa esmeralda (Eire) pugui ser lliure algun dia, jo no m’atrevia a preguntar-li l’edat... per por a què em digues que tenia 1.024 anys...

Em vaig sentir més mortal que mai.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Quan Tolkien va crear els hòbbits, es va inspirar en els petits pobles anglesos i una mica en els seus habitants. Ell mateix es considerava un hòbbit, deia, que li agradava fumar en pipa, menjar i beure a la taberna (The Prancing Poney?).
Doncs precisament l’altra nit, la meva amiga em va presentar un hòbbit.

Era anglès, d’un poble similar a Hobitton... i tot i que vaig intercanviar un simple ‘Nice to meet you’, de seguida vaig saber que era un hòbbit, que a més a més es deia Sam! (Sam Gamgee?)

La reflexió d’aquell moment: Com han crescut els hòbbits d’ara!!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Post dedicat a l’Andy, la Yvonne, el Sam i la Rocio, que és la que es fixa en els despertars irlandesos.

 Per si no tenia prou amb un sol bloc... ara me'n havia de fer un altre...

La idea va sorgir una tarda qualsevol al ciber (el Chillout) de Dublin que comparteixo amb dos bloggers catalans... I perque no fem un bloc entre tots tres?

I que expliquem?

Doncs les frikades de la nostra vida a Dublin.... i altres frikades del mon...

I aixi, aquesta setmana ha nascut el Friki Bloc!

http://friki.bloc.cat/

Els pares de la criatura som tres coneguts bloggers amics i residents a Dublin:

El Marc, mes conegut com a Sr William Temple al seu bloc: La barra d'en Temple

El Josep Arnau, conegut pel seu bloc (gairebe de viatges): Mosaic de Paraules al Vent

I una servidora... la Unmei 

Esperem que us agradi!!!!!! 

Amb el Marc, el Sr William Temple

(no trobo cap foto amb el JosepArnau!!!! En tens tu alguna Josep???)

Com una rafega de vent. Rapida pero intensa. Molt intensa.

I ara, encara sense ale m'he aturat a pensar.

Havia d'aturarme... i mirar enrere:

Uf!!

I la sensacio es de quan acabes de saltar d'una part del precipici a l'altre i penses: aixo ho he fet jo?

Doncs si, amics.

Vaig saltar al precipici, pero vaig fer un salt tant gran que vaig aconseguir arribar a l'altra banda.

Durant els meus 26 anys, vaig deixar una vida. Vaig deixar una feina i una estabilitat. Vaig deixar la meva parella de durant 9 anys.

Vaig deixar-ho tot. El mon que m'havia construit i que havia de ser el meu futur.

Ho vaig deixar.

I me'n vaig venir a Irlanda.

I avui: faig 27 i per primer cop miro enrere, i veig tot el que he fet. I em sento satisfeta.

Pero avui tambe, miro endavant.

Miro i veig tots els somnis que tinc per complir. Els nous reptes que m'he proposat i els nous camins que encara no conec.

Durant els 26 vaig fer un canvi tant gran, que per mi em molts sentits ha suposat tornar a reneixer i poder fer coses que mai a la vida hagues imaginat.

Ara he d'aprofitar aquesta energia per seguir endavant!!!

Benvingut 27 any!!!

Fa fred.

I ells volen de pressa, de pressa, de pressa, i sense pausa.

Comencen un camí cap a terres millors.

Ja és hivern aqui, i els ocells emigren en grans grups.

Entretenirse a mirar el cel, i admirar el vol d'aquells que fugen del fred, m'aporta melancolia.

Gairebe ni la tardor em viscut, i la crudesa de l'hivern ho embolcalla tot amb una xarxa d'humitat i glaç.

Pero observar el vol d'aquells que marxen tambe m'aporta pau. La pau de pensar que una nova etapa i un nou cami s'acosta.

-----------------------------------------------------------------------

El cel irlandes m'inspira avui. I una canço sento en el meu interior.

The Silence, Gamma Ray "Heading for tomorrow" (1990)

When you're drowning,
when you're freezin',
when you're feeling cold
There's a light in the darkness
as the elder always told.

When the winter's coming closer
and the autumn's passing by,
Then the world will sink in silence
and I think we all should try.

Oh, I wanna live my life in a fairy tale
Where the end is always good and never sad.
Show me the way to another world
Where the sun is always shining in the end

And we fight back the tears, and we lose our fears,
Let the world remain in silence for a while
Sun in our minds in a world full of ice,
Let silence remain for a little while.

Somebody came and slammed the door,
took the feelin' away from our hearts.
And the horror took hold of a place
in our hearts filled with love.

What is left behind the ice,
behind the make up and the lies
Tell me what goes on inside our minds,
There is a hole in our sky,
getting bigger, growing wide
No more answer, but we hold the line
See and hear what we have done to us all,
we wanna be free more than anything,
Do you hear what I say to you?
We will make it through, the sun shall shine.

Hear the words we say and see the light of day
We never will be free until the sun is shining for us all
Carry on, carry on and make our dreams come true
And for a little while we stay together
Carry on, carry on, may all our lovin' stay
And for a little while we stay together, forever
Together, forever.

Crec que es pot escoltar la canço des d'aquests links... que he trobat en amazon:

Aqui (windows media)

o aqui (real player)

Mes cançons del disc: here

Els esperits de la nit han sortit al carrer.

Esperits estranys, alguns de disfressats, altres teatralitzats.. i la majoria voluntaris.

Aquesta esta sent una setmana de terror... amb esdeveniments foscos... La majoria foscos pero divertits i d’altres que no tant... que han fet por de veritat.

> Diumenge: Halloween irlandes

Ens vam transvestir de diferents personatges. Molts feiem mes riure que terror, ja que la intencio tampoc era espantar a la gent...

En diversos pubs de Dublin, la colla de catalans que vivim aqui, vam celebrar el nostre particular Halloween. Sense castanyes ni moscatell, pero amb festa assegurada...

Jo vaig homenatjar als pirates... un personatge que al meu parer encarna la llibertat. La disfressa, feta a correcuita, era comoda i no gaire estrident... I m’ho vaig passar genial fent duels d’espasa amb tothom qui s’acostava...

> Dimarts: real Halloween; concert de Motorhead

El dia real de Halloween, vigília de Tot Sants el vai experimentar al maxim amb un concert dur, que s’esqueia perfectament al dia. Vaig anar a veure els Motorhead aqui a Dublin, amb el mitic Lemmy, de veu rugosa de carajillo, un dels classics del heavy metal arreu del mon...

M’ho vaig passar genial... gairebe millor que el dia de la festa Halloween... Hi vaig anar sola per variar... pero vaig coneixer molta gent (tambe per variar).

A destacar... que aquell dia vaig tornar a batre el meu record de pintes.. i vaig dormir unes 3 o 4 hores (el dia 1, Tot Sants, havia de treballar..)

>Djous: resultats electorals (terrorifics)

Realment feia terror...

Es la primera vegada que parlo de politica en aquest bloc... pero avui tinc ganes. Ha estat un resultat que a mi em costa de pair...perque miri com m’ho miri no veig una solucio possible. No veig combinacions. No veig que realment els partits que hi ha (i que sempre son els mateixos) puguin per algo pel nostre pais.

I des d’Irlanda aixi veig el resultat:

Si el comparo amb un plat de menjar, que en aquest cas seria una mica irlandes (no us he d’enganyar la meva referencia es ara el menjar d’aqui), el plat portaria:

- Una botifarra que sembla una botifarra, pero que en realitat te gust de xoriç de Murcia. I esta mes passada que les saltxixes que venen a les botigues 24 h d’aqui a Dublin

- Uns bolets que no son bolets, que son xampinyons... I hi ha molts, masa. I tenen mal gust. I a mi no m’agraden els xampinyons, perque per molt bolets que siguin semblen falsos.

- Una mica de formatge... Aquest es catala, de cabra per exemple, pero hi ha poc i gairebe no te gust de poc que hi ha.

- Dos fulles d’enciam. Una mica de verdet. Aixo es bo, pero tambe es massa poc. Encara menys que el formatge.

- Una ceba crua i piquenta, gairebe tant gran com el formatge, pero mes petita que el xoriç i els xampinyons. Pero pica la malparida... Impossible de menjar...

- I finalment una guindilla. Si. Una guindilla petita, mes piquenta que la ceba encara. No te gaire gust, pero si te la tragues sense voler, pots tenir 4 mesos (o 4 anys) de mal de panxa, a l’igual que amb la ceba.

Un plat que recorda al tipic Irish Breakfast

I com em menjo aixo?

La botifarra axoriçada i els xampinyons refregits... provocara un mal d’estomac impressionant.

Aquests dos ingredients (que serien els mes grans del plat), fa que espatillin el gust de la resta. Sense parlar ja de la ceba o de la guindilla, que per petites que siguin provoquen molt mal a la panxa.

Em quedo amb el formatge i l’enciam...(una amanideta) pero es que es tan lleuger aquesta combinació i tant petita, que no dona ni per alimentarse... Em quedare amb gana. I jo vull mes.

Pero no m’agrada aquest plat: o passo gana, o agafo mal de panxa.

No way, amics.

> Diumenge vinent: continua la festa terrorifica

Despres de la por que he passat amb les eleccions intentare recuperarme amb una altra activitat de halloween aquest diumenge. Hi torno a un concert heavy. Aquest cop un MEGA concert. Toquen uns classics com Slayer, acompanyats d’altres grups que m’agraden molt (i que son bastant bastant durs) com In Flames i Childrem of Bodom...

En conclusio, una sessió del heavy mes dur (en aquest cas trash metal i death metal) per acabar una setmana ben terrorífica.

Tenia ganes de rentar-li la cara una mica a “Land of the free”…

I ara ho he fet una mica commemorant els 150 posts que feia l’altre dia amb el post Sobre el frikisme.

Tot i el temps que porto a Blocat... (ja vaig per l’any i mig) no he sigut mai una blogger de les mes actives, i fins i tot hi va haver un parell de mesos que vaig semi abandonar el bloc. Ara, pero, i sobretot en els ultims dies m’ha tornat a agafar ganes per seguir escribint i sobretot bloguejar un altre cop entre les vostres cases virtuals!

Amb les ganes de tornar a bloguejar, venen les ganes de canviar una mica l’aspecte de casa meva... Soc irremediable, no em se estar amb el mateix aspecte per sempre, soc una apassionada dels canvis....

El vaixell... de Land of the free

Vaig escollir aquest dibuix per encapçalar Land of the free, gairebé sense pensar-ho. El vaig veure i de seguida vaig saber que era la imatge que volia.

Es un dibuix inspirat en Tolkien de Ted Nasmith, i representa un dels vaixells en que segurament varen viatjar els elfs en deixar la Terra Mitjana... O problablement el que portava a en Frodo i Bilbo en el seu ultim viatge...

El vaixell te un gran significat per als elfs de Tolkien, ja que significa tornar a la terra més enlla del mar... Significa viatge, futur, descans... i tambe pas a una vida i una terra millor on els cors puguin respirar pau...

Jo comparteixo alguns dels sentiments que comporta el vaixell i el mar per als elfs... pero ara mateix aquest vaixell també m’aporta un altra mena de sensacions:

Aquest vaixell reflexa com em sento ara... una mica sense rumb, perduda en les aigües inmenses d’un mar impossible d’acabar...

Pero aquest vaixell també significa una esperança per mi, perque esta a punt d’arribar a terra, una terra que encara no conec, pero que representa una oportunitat (o mes). Jo, com aquest vaixell, tambe necessito arribar a algun lloc...

Aquest vaixell de Land of the free, pero, amaga molts secrets... perque a més es tambe un homenatge al vaixell del Grumet...

Una salutació des d’aquí a tots els integrants d’aquest vaixell tant magic, des del Grumet, el Capitá, el Lloro, en Ciscu fins l’Acollida... i a tots els entranyable tripulants (no voldria deixar-me ara ningu) que van i venen i passen pel vaixell, gaudint de moments entranyables i compartint esbossos de la nostra existencia...